Ahir al vespre Burjassot va retre un homenatge a Guillem Agulló que, deliberadament, va esdevenir un homenatge als morts de la post-guerra de Franco; a Miquel Grau, assassinat a Alacant quan enganxava cartells en favor de l'estatut; al gran poeta, també de Burjassot, Vicent Andrés Estellés. S'hi van dir moltes coses, però una em va sobtar, i això que és ben coneguda: el País Valencià és on l'extrema dreta es beneficia de més impunitat de tot l'estat i segurament de tota la Unió.
La llista d'actes criminals que no han estat investigats, o que han estat negligits, esborrona: de les bombes contra Fuster a la mort de Guillem mateix. I això, no ho podem deixar passar sense més ni menys. Una part de la societat valenciana pren consciència de fins a quin punt la violència d'extrema dreta ha estat i és viva al País Valencià, i com és d'important això encara avui per a interpretar la realitat que ens envolta. Hi van parlar, amb veus dures i directes, víctimes molt grans de la repressió de Franco, els terribles anys quaranta, que van relatar com la ciutat sencera era una presó amb tot d'edificis requisats per a encabir-hi més i més presoners.
S'hi repassaren els fossars on jauen honorables ciutadans víctimes de la sevícia franquista, que el govern municipal del PP vol condemnar a l'oblit. I es digueren els noms dels camps de concentració on van passar les pitjors hores tants i tants valencians. El nombre de morts republicans a València supera de molt els de qualsevol altra demarcació; i la dada no és supèrflua per a explicar la realitat que vivim. La transició va ser també especialment violenta, gràcies a això que n'han dit la batalla de València.
La instrumentalització per la dreta extrema d'una determinada manera de ser valencià va portar a un atac insòlit contra les autoritats democràtiques, contra les universitats i contra la raó, a una sacralització de la histèria, a un enaltiment de la ignorància. També amb morts i amb bombes que volien matar com les que reberen Joan Fuster o aquell sant home dialogant que era el doctor Sanchis Guarner, bombes que mai ningú no ha provat d’investigar. L'assassinat de Guillem i la paròdia del judici subsegüent van deixar clar fins a quin punt les complicitats entre alguns poders públics i l'extrema dreta es poden exercir descaradament al sud del Sènia.
I van parlar tot d'organitzacions socials i polítiques que avui, avui, continuen rebent atacs i agressions. Des de la Intersindical Valenciana als partits polítics, el Bloc, Esquerra, que veuen com els assalten regularment les seus. Des d'Escola Valenciana a tot d'associacions i grups de caràcter local, víctimes d’amenaces i atacs continus. Avui. No és casual això. Ni pot atribuir-se simplement a l'activitat dels grups feixistes. Perquè hi ha una dada objectiva que amaga moltes coses: la impunitat.
És veritat que el Partit Popular té un interès especial a fomentar aquesta dinàmica agressiva, però no ho és menys que, quan el govern espanyol, i en conseqüència el control de la policia, és del PSOE, res no canvia tampoc a València. Com és el cas actual. Perquè ara el delegat del govern és socialista, però tampoc no fa res per a identificar i perseguir personatges i grupuscles que tenen carta blanca total a l'hora de cometre les seues accions, ni per escoltar les reclamacions dels qui les sofreixen. Per què?
La llista d'actes criminals que no han estat investigats, o que han estat negligits, esborrona: de les bombes contra Fuster a la mort de Guillem mateix. I això, no ho podem deixar passar sense més ni menys. Una part de la societat valenciana pren consciència de fins a quin punt la violència d'extrema dreta ha estat i és viva al País Valencià, i com és d'important això encara avui per a interpretar la realitat que ens envolta. Hi van parlar, amb veus dures i directes, víctimes molt grans de la repressió de Franco, els terribles anys quaranta, que van relatar com la ciutat sencera era una presó amb tot d'edificis requisats per a encabir-hi més i més presoners.
S'hi repassaren els fossars on jauen honorables ciutadans víctimes de la sevícia franquista, que el govern municipal del PP vol condemnar a l'oblit. I es digueren els noms dels camps de concentració on van passar les pitjors hores tants i tants valencians. El nombre de morts republicans a València supera de molt els de qualsevol altra demarcació; i la dada no és supèrflua per a explicar la realitat que vivim. La transició va ser també especialment violenta, gràcies a això que n'han dit la batalla de València.
La instrumentalització per la dreta extrema d'una determinada manera de ser valencià va portar a un atac insòlit contra les autoritats democràtiques, contra les universitats i contra la raó, a una sacralització de la histèria, a un enaltiment de la ignorància. També amb morts i amb bombes que volien matar com les que reberen Joan Fuster o aquell sant home dialogant que era el doctor Sanchis Guarner, bombes que mai ningú no ha provat d’investigar. L'assassinat de Guillem i la paròdia del judici subsegüent van deixar clar fins a quin punt les complicitats entre alguns poders públics i l'extrema dreta es poden exercir descaradament al sud del Sènia.
I van parlar tot d'organitzacions socials i polítiques que avui, avui, continuen rebent atacs i agressions. Des de la Intersindical Valenciana als partits polítics, el Bloc, Esquerra, que veuen com els assalten regularment les seus. Des d'Escola Valenciana a tot d'associacions i grups de caràcter local, víctimes d’amenaces i atacs continus. Avui. No és casual això. Ni pot atribuir-se simplement a l'activitat dels grups feixistes. Perquè hi ha una dada objectiva que amaga moltes coses: la impunitat.
És veritat que el Partit Popular té un interès especial a fomentar aquesta dinàmica agressiva, però no ho és menys que, quan el govern espanyol, i en conseqüència el control de la policia, és del PSOE, res no canvia tampoc a València. Com és el cas actual. Perquè ara el delegat del govern és socialista, però tampoc no fa res per a identificar i perseguir personatges i grupuscles que tenen carta blanca total a l'hora de cometre les seues accions, ni per escoltar les reclamacions dels qui les sofreixen. Per què?
