La Plataforma per la Llengua ha presentat avui diversos informes que constaten que el català és la llengua més desprotegida de la Unió Europea en relació amb la situació d'altres llengües amb un nombre similar de parlants, per culpa del grau de reconeixement legal que té a l'Estat espanyol. La principal conclusió és que la legislació espanyola discrimina la llengua catalana. Els informes, per exemple, destaquen el tracte impositiu desmesurat que aplica el Govern espanyol, amb almenys 500 lleis que imposen la llengua castellana al nostre territori. També s'han analitzat els llocs web oficials de diversos països multilingües, amb la conclusió que també en aquest context el català és un cas únic de maltractament institucional. El català és l'única llengua d'entre les analitzades amb un nombre similar de parlants marginada en els webs institucionals de la Casa Reial, el Govern, el parlament espanyol, l'exèrcit o el Tribunal Constitucional, entre d'altres.
La Plataforma per la Llengua ha presentat aquestes dades en un context de continus atacs a la llengua catalana i en què han aparegut nombrosos processos que tenen com a objectiu posar constants traves a les legislacions que pretenen equiparar el català al castellà (l'Estatut de Catalunya pendent d'una sentència, les crítiques al Projecte de llei del cinema de Catalunya i al nou Codi de consum, etc.). En total són 3 informes, que detallem a continuació:
Presència de les llengües pròpies en webs oficials de països multilingües. Comparació dels casos espanyol, suís, finès, belga i canadenc
Aquest document compara els tractaments lingüístics dels webs institucionals del cap d'estat, el govern, el parlament, l'exèrcit, el tribunal constitucional o equivalents, els serveis ferroviaris públics i l'agència oficial de turisme en diferents països. La conclusió de l'informe és que totes les institucions analitzades, a excepció de les espanyoles, inclouen en els seus webs versions completes de com a mínim totes les llengües pròpies que assoleixen el 5% de la població o bé que compten amb més d'1 milió de parlants en el país. A més, en diversos casos aquestes institucions també inclouen en els webs versions en llengües pròpies menys parlades, com per exemple el sami a Finlàndia (0'3% de la població), el retoromànic a Suïssa (0'5% de la població) o l'alemany a Bèlgica (1% de la població). Altres exemples d'aquest reconeixement de les llengües pròpies en països multilingües per part d'institucions oficials és el cas de la monarquia del Regne Unit, que compta amb versions parcials del web en gal·lès i gaèlic escocès, tot i que els parlants d'aquestes llengües representen un petit percentatge de la població del regne. En canvi, ni la monarquia ni cap de les 7 institucions espanyoles analitzades inclouen versions completes en català dels webs (en 3 casos testimonial), tot i que aquests parlants representen un 17% de la població d'Espanya segons les dades de la CIA (govern dels Estats Units d'Amèrica) o més del 10%, segons la Universitat de Laval al Canadà. A Espanya, el català només apareix testimonialment en els casos de RENFE i el web del Govern, i sempre de manera excepcionalment parcial i barrejada amb el castellà.
Tractament oficial de les llengües en els països de la Unió Europea i de l'espai Schengen. Comparativa en el reconeixement de l'oficialitat de les llengües en relació a les llengües pròpies més parlades de cada país.
En aquest document es posa de manifest també el caràcter excepcional del reconeixement oficial de les llengües d'estat en el cas espanyol. Així, en referència a la resta de països de la Unió Europea i de l'espai Schengen no hi ha cap país amb llengües pròpies que representin més del 10% de la població o que tinguin més de 5 milions de parlants que no siguin plenament oficials a l'estat en els mateixos termes que la llengua més parlada. Així, sí que trobem alguns dèficits puntuals en el reconeixement de llengües amb més d'un 5% de parlants i amb més d'un milió de parlants per als casos concrets de Romania, Itàlia, França i Eslovàquia, però en cap cas no s'arriba al cas excepcional d'Espanya. Així, d'entre els països que consideren oficials a tots els efectes totes les llengües pròpies habituals parlades per més d'un 5% de la població hi trobem Alemanya, Àustria, Bèlgica, Bulgària, Dinamarca, Eslovènia, Estònia, Finlàndia, França, Grècia, Hongria, República d'Irlanda, Islàndia, Itàlia, Letònia, Lituània, Liechtenstein, Luxemburg, Malta, Noruega, Països Baixos, Polònia, Portugal, Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord, Suècia, Suïssa, República Txeca i Xipre (sud). Entre els països que consideren oficials de l'estat només les llengües pròpies habituals parlades per més d'un 10% de la població hi trobem Eslovàquia i Romania. Finalment, entre els països que ni tan sols consideren oficials de l'estat totes les llengües pròpies habituals parlades per més d'un 10% de la població només hi ha Espanya.
500 disposicions impositives del castellà a casa nostra. 500 exemples de normatives, reglaments i disposicions vigents que obliguen o estableixen de manera impositiva el castellà en les activitats i relacions amb l'administració als ciutadans i empreses del domini lingüístic català dins de l'Estat espanyol a desembre del 2009.
Aquest informe exposa 500 exemples de normatives, reglaments i disposicions vigents que obliguen o estableixen de manera impositiva el castellà en les activitats i relacions amb l'administració als ciutadans i empreses del domini lingüístic català dins de l'Estat espanyol a desembre del 2009. Per descomptat, la majoria inclouen sancions lingüístiques. Entre aquests 500 exemples hi ha disposicions de tot tipus. Així, n'hi ha 54 de seleccionades que de manera clara obliguen el coneixement del castellà -i únicament del castellà- com a requisit per accedir o desenvolupar feines, tasques o altres activitats. En algunes d'aquestes lleis, s'especifica, a més, que les altres llengües oficials en cap cas no podran ser també requisits i s'estableix un màxim de puntuació de mèrits per si alguna administració les vol comptabilitzar per a l'obtenció de places.
Així mateix, hi ha 189 disposicions que obliguen a etiquetar en castellà, de fet 195 si comptabilitzem la totalitat de lleis que afecten a productes, inclosos aparells i maquinària, que, més enllà de l'etiquetatge, també obliguen a fer en castellà les instruccions, les garanties, els manuals d'ús o les dades dels béns i serveis. La retolació, la senyalització o els cartells informatius també estan afectats per les obligacions en castellà. Es mostren 16 disposicions o reglaments que, bé sigui en aeroports, carreteres, indústries, transports o avisos als consumidors, hi obliguen el castellà. Hi ha també 115 exemples de disposicions que obliguen a fer en castellà documents de tota mena. Aquí es tenen en compte tant els documents que els ciutadans o empreses han de fer o presentar per a l'administració, aquells que les empreses cal que facin per a altres ciutadans o consumidors, o els que està obligada l'administració mateixa. Se'n destaca que, com a situació excepcional en el context de la Unió Europea per a estats plurilingües semblants, s'imposen denominacions oficials de representació de l'Estat únicament en castellà, tant en la imatge institucional del nom de l'Estat, com de diversos organismes públics que afecten a tot el territori espanyol i o fins i tot es troben ubicats només a Catalunya, País Valencià o Illes Balears. Igualment, s'han seleccionat 76 disposicions que estableixen de manera obligatòria el castellà en carnets, targetes, documents oficials identificatius, llicències o títols oficials personals.
Un cas paradigmàtic és el d'aquelles lleis que impossibiliten, i per tant prohibeixen, l'ús del català. La més coneguda afecta als representants polítics catalans al parlament de l'Estat, on l'única llengua establerta i permesa, en una situació altre cop excepcional en el context de la Unió Europea, és el castellà. Tot i que el català és una llengua molt més parlada que la majoria de llengües oficials de la Unió Europea, el Govern espanyol mai no ha volgut que en fos oficial en aquest estament. No en va demanar l'oficialitat quan va entrar-hi ni tampoc posteriorment, com va fer Irlanda amb l'irlandès. L'informe recull també les legislacions espanyoles que ratifiquen aquesta situació.
Per tot això la Plataforma conclou que "mentre la llengua catalana no assumeixi com a mínim el mateix estatus legal que el castellà en l'estructura de l'Estat, o fins que no s'aboleixin o s'equiparin totes les normes impositives del castellà a casa nostra, els ciutadans del domini lingüístic català no podran gaudir del drets dels quals gaudeixen les altres llengües en marcs comparables, i l'ús i desenvolupament ple de la llengua es veurà limitat, com passa ara, per la imposició legal vigent. La modesta legislació puntual en algun sectors per tal de contrarestar la situació, ben poc pot fer davant la maquinària impositiva, desmesurada i limitadora de la legislació estatal".
