Salvador Cardús va publicar un article molt interessant titulat "La independència no és cap xauxa". Coincideixo amb el seu diagnòstic: la independència és un punt de partida i una eina necessària, no pas la panacea. Si algú es pensa que la independència i la revolució seran dos orgasmes simultanis, probablement es trobarà amb una forta decepció.
El més important, penso, és situar els interessos de les classes populars i les reivindicacions dels moviments socials transformadors al capdavant del procés d'alliberament nacional. Només així podrem garantir que la plenitud nacional no sigui privativa de les classes dominants i que, en el nou Estat (o República), ens situarem en un context de lluita més favorable per a la justícia i la transformació social. D'altra banda, deixar la construcció nacional únicament en mans de la burgesia comporta dos riscos: que o bé ens quedem a mig camí d'assolir la independència o bé que aquesta s'aconsegueixi en detriment de la classe treballadora i la naturalesa. Per tant, deixem-nos d'orgues i esmolem ben bé les eines!
Davant de la possibilitat que des de les institucions es faci una delcaració unilateral d'independència (pas que a posteriori hauria de ser ratificat en un referèndum), cal que l'independentisme d'esquerres, es plantegi dos reptes immediats. Primer, eixamplar la seva presència dins les institucions a través de la CUP, com a organització nacional de referència. Segon, treballar perquè el moviment de consultes per la independència s'estructuri de forma assembleària i esdevingui un moviment de masses d'àmbit nacional que mobilitzi la ciutadania a favor de la ruptura democràtica amb l'Estat espanyol.
El més important, penso, és situar els interessos de les classes populars i les reivindicacions dels moviments socials transformadors al capdavant del procés d'alliberament nacional. Només així podrem garantir que la plenitud nacional no sigui privativa de les classes dominants i que, en el nou Estat (o República), ens situarem en un context de lluita més favorable per a la justícia i la transformació social. D'altra banda, deixar la construcció nacional únicament en mans de la burgesia comporta dos riscos: que o bé ens quedem a mig camí d'assolir la independència o bé que aquesta s'aconsegueixi en detriment de la classe treballadora i la naturalesa. Per tant, deixem-nos d'orgues i esmolem ben bé les eines!
Davant de la possibilitat que des de les institucions es faci una delcaració unilateral d'independència (pas que a posteriori hauria de ser ratificat en un referèndum), cal que l'independentisme d'esquerres, es plantegi dos reptes immediats. Primer, eixamplar la seva presència dins les institucions a través de la CUP, com a organització nacional de referència. Segon, treballar perquè el moviment de consultes per la independència s'estructuri de forma assembleària i esdevingui un moviment de masses d'àmbit nacional que mobilitzi la ciutadania a favor de la ruptura democràtica amb l'Estat espanyol.
