Potser l'independentisme català no siga el moviment polític més eficaç del món. Però, darrerament, això no sembla un problema. Sempre apareixen els aparells de l'Estat disposats a donar un cop de mà i suplir-ne les mancances. Ara s'han especialitzat a convertir qualsevol petit gest simbòlic en un desafiament a gran escala a l'ordre establert. El que en un Estat amb més cintura no passaria de l'anècdota, gràcies a la intervenció de les institucions espanyoles aviat esdevé qüestió d'Estat. Ja ho van fer amb la crema d'uns retrats reials a Girona i ara ho han tornat a fer a Arenys de Munt.
A més, i a diferència de les fogueres reials, que van generar un debat fonamentalment simbòlic i emocional, el gest que prepara la societat civil arenyenca té la virtut de situar la qüestió exactament en el terreny que pot ser més fèrtil: el de la democràcia. En aquest conflicte, les banderes, els himnes i els visques hi tenen (o hi poden tindre) un paper en tot cas secundari. Perquè aquest és un conflicte sobre la capacitat d'una societat d'expressar-se i decidir. I per entendre'l i compartir el dret a decidir no cal que se t'entelen els ulls en sentir els acords d'Els Segadors o el Cant de la Senyera. Perquè ací no es tracta d'un nacionalisme que s'enfronta a un altre i que et fa triar com qui tria equip de futbol. Ara es tracta senzillament d'una gent que vol votar i que el conjunt de la societat decidisca -en el sentit que siga- i una altra que, emparada en una Constitució cada dia més feble, ho vol impedir per tots els mitjans. Precisament per això, el referèndum d'Arenys, amb l'efecte dòmino que ja s'anticipa, podria acabar sent -ben gestionat- un d'aquells petits gestos de conseqüències imprevisibles. Qui sap. En tot cas, paga la pena d'estar-hi atents.
A més, i a diferència de les fogueres reials, que van generar un debat fonamentalment simbòlic i emocional, el gest que prepara la societat civil arenyenca té la virtut de situar la qüestió exactament en el terreny que pot ser més fèrtil: el de la democràcia. En aquest conflicte, les banderes, els himnes i els visques hi tenen (o hi poden tindre) un paper en tot cas secundari. Perquè aquest és un conflicte sobre la capacitat d'una societat d'expressar-se i decidir. I per entendre'l i compartir el dret a decidir no cal que se t'entelen els ulls en sentir els acords d'Els Segadors o el Cant de la Senyera. Perquè ací no es tracta d'un nacionalisme que s'enfronta a un altre i que et fa triar com qui tria equip de futbol. Ara es tracta senzillament d'una gent que vol votar i que el conjunt de la societat decidisca -en el sentit que siga- i una altra que, emparada en una Constitució cada dia més feble, ho vol impedir per tots els mitjans. Precisament per això, el referèndum d'Arenys, amb l'efecte dòmino que ja s'anticipa, podria acabar sent -ben gestionat- un d'aquells petits gestos de conseqüències imprevisibles. Qui sap. En tot cas, paga la pena d'estar-hi atents.
